Un mur gris d’una banda i ple de pintades de l’altra s’ha convertit en els últims anys en una de les imatges més famoses de Palestina i de les més emblemàtiques dels conflictes armats en general.
L’origen d’aquesta construcció es troba en la història recent de la relació del poble palestí amb l’estat d’Israel. L’any 2002, el primer ministre d’Israel Ariel Sharon va aprovar la construcció d’una barrera de separació sota el pretext de seguretat ciutadana. La raó més immediata que justifica la posició de Sharon fou la segona Intifada, en què la lluita palestina fou armada i provocà nombroses víctimes israelianes. La construcció d’aquesta barrera, però, com s’ha vist els últims anys en l’actuació tant del govern com de l’exèrcit israelians, respon més aviat a una clara voluntat de separació i d’aïllament de la població palestina. Aquest mur havia de seguir la línia verda de 1967 que separa Cisjordània d’Israel i havia de fer entre 650 i 700 quilòmetres.
Tanmateix, des de l’inici de la construcció fins avui, amb un 80% ja erigit, tan sols al voltant d’un 15% respecta aquesta línia. En la majoria de casos, el mur s’endinsa en els territoris palestins (mai en propietats israelianes) i per tant annexiona terres i aqüífers a Israel, cosa que facilita el control de l’aigua, s’apropia de l’agricultura i per tant dificulta enormement el desenvolupament d’una economia palestina autònoma. Aquestes conseqüències suposen, al seu torn, dificultats en l’establiment de sistemes sanitaris i educatius, així com d’una xarxa de mobilitat, capaces d’atendre la població. Així, a causa del mur (i també dels assentaments il•legals i del control militar) la situació social de Cisjordània actualment és d’asfíxia.
L’any 2004 la Cort Internacional de Justícia va sentenciar la il•legalitat d’aquesta construcció i va instar Israel a aturar-la i a demolir-ne els trams ja existents. Tot i així, una vegada més, el govern d’Israel no ha respectat les lleis internacionals i a dia d’avui el mur avança a poc a poc dins els camps d’oliveres d’Abdul, un pagès que ens acull molt amablement a casa seva.
Beit Jala és una població palestina a pocs quilòmetres de Betlem envoltada de camps d’oliveres i de vinyes, i ara també d’assentaments i de murs, on Abdul té cura de les oliveres, en cull el fruit i en fa oli. És el propietari d’unes terres que, des de fa un any, a poc a poc es van dividint en dues parts. Aquesta parcel•la ja era de son pare i, diu, serà dels seus fills. Ara, però, té un problema: el mur. Amb aquesta partició, la coveta on dorm gairebé cada nit, que ens diu que és dels temps romans, queda del costat comprès entre la línia verda i el mur, per tant sota control israelià. No sap si tindrà permís de pas un cop finalitzat el tram. In sha’al•là!
Amb la cara bronzejada pel sol i un aire nostàlgic i serè ens parla àrab com si res. Ens dóna la benvinguda, s’asseu amb nosaltres i sense necessitat de preguntes ens explica que la seva família es de Betlem i que té fills a la universitat. Ens ensenya la coveta, on hi té un llit i eines de camp, així com documents que va guardant: fotos amb altres visitants, una imatge del seu germà alliberat fa dos mesos després de trenta anys a la presó, etc. Aconseguim entendre que Israel li ha proposat molts diners a canvi de les terres i que si acceptés podria fumar Marlboro tota la vida, diu entre rialles mostrant la bosseta de tabac que penja d’una branca. Afirma, però, que això és casa seva i que per res del món se n’aniria. Ens fa passar el cinquè volum d’un llibre d’or que recull dedicatòries de gent d’arreu del món perquè hi fem aportació.
Calla de tant en tant i reprèn l’alè quan l’escoltem atentament. Ens proposa cafè, l’ajudem a netejar les tassetes amb un rajolí d’aigua que surt d’un bidó de plàstic negre, i riu sentint el xivarri que fem. Diu que si tingués ales com un ocell podria sobrevolar el mur. Rodejat de pedra seca i amb aquesta hospitalitat tan senzilla com el somriure que ens dedica, amb el mur gris de fons, es dibuixa com el símbol de la resistència pacífica de Palestina.
La situació d’Abdul és un exemple entre mil, un palestí que, seixanta anys després de la Nakba, encara ha de fer front a una ocupació que sembla que no tingui límits, que va rosegant les miques que queden de les oliveres i les marjades d’una terra cada dia més cremada. Una terra on les habitants es troben cada vegada més aïllades, marginades i atepeïdes. Un mur que denigra, discrimina i deshumanitza. Un pagès que fa front a aquest projecte polític i nacional de genocidi tan cínic i brutal potser no pot parar la construcció del mur i potser es trobarà sol en una terra buida, però és capaç de dignificar tota la humanitat en la batalla per la terra i la vida que es lliura cada dia a tots els racons del planeta.
Clara Cuennet Mas