Tags

, , , ,

El dia a dia d’una persona, les quotidianitats més trivials són coses que es fan amb una naturalitat innata, sense que un se n’adoni. Una dutxa matinal, un cafè o treure a passejar el gos són rutines de cada dia. Per als ciutadans d’Hebron, dins la rutina de cada divendres al mig dia i fins la nit, és normal l’enfrontament entre militars jueus i joves palestins. Els disturbis, aldarulls, pedres, còctels molotov, bales de goma, gas lacrimogen i fins i tot la mort, són comunes en aquesta ciutat del sud de Cisjordània.

Un palestí i dos militars israelians al "checkpoint" que controla l'entrada de la Tomba dels Patriarques. Normalitat prèvia al conflicte. / PAU ROSÉS

Un palestí i dos militars israelians al “checkpoint” que controla l’entrada de la Tomba dels Patriarques. Normalitat prèvia al conflicte. / PAU ROSÉS

Pinzellada històrica i situació actual

Ciutat mil·lenària, amb una gran antiguitat religiosa, Hebrón (en àrab Al-Jalil) és la segona ciutat més poblada de Cisjordània. És coneguda per albergar, en el casc antic, la Tomba dels Patriarques (Mer-arat Hamachpelah en hebreu), la qual és un dels centres espirituals més destacats tant per l’islam com pel judaisme. Segons les tradicions, allí s’hi troben les tombes d’Abraham i Sara; d’Isaac i Rebeca, i de Jacob i Lea. El 1997 es va firmar el Protocol d’Hebron, fet que va dividir la ciutat en dos sectors: el sector palestí i el sector israelià.

El sector palestí viu immers en la delinqüència, amb un gran percentatge d’atur, i pateix un alt fracàs escolar. Això genera un clima d’inseguretat molt alt i a l’hora de visitar la ciutat i estudiar el conflicte, els nois palestins et miren amb recel. Al sector israelià hi viuen uns 500 colons envers uns 15.000 palestins, i inclou el casc antic i, per tant, sota control militar, té, a la seva jurisdicció, la Tomba dels Patriarques. Aquest fort control militar es fa acordonant el propi sector a través de checkpoints supervisats per dos o tres militars armats amb fusells d’assalt AK-47, TAR-21 o AR15/M16 amb mira telescòpica. Tallen carrers, zones i places senceres, i restringeixen el pas dels palestins al centre històric. Només com a turista pots moure’t “lliurement” per la ciutat desèrtica. Està buida perquè els palestins sota control israelià pateixen pràctiques que violen els drets humans: desprotecció davant la llei, restriccions a la lliure circulació, tancament de comerços, degut a la segona intifada, i toc de queda permanent. Molts dels palestins han marxat de casa perquè la vida és insostenible, però hi ha uns pocs que, per orgull i estimació a la seva terra, no marxen. Fins i tot els israelians els hi ofereixen grans quantitats de diners per la compra de la seva vivenda i així acabar “reconquerint” tota la zona.

Militars isralins al "checkpoint" preparats per quan comencin els disturbis. / PAU ROSÉS

Militars israelians al “checkpoint” preparats per quan comencin els disturbis. / PAU ROSÉS

Amb tot, és inevitable la sensació de tensió permanent que desemboca en conflicte real cada divendres de la setmana. Això és així perquè el divendres és el dia sagrat per les dues comunitats. Pels musulmans és l’Al-Yuma ‘a i pels jueus és Sabbat, que inicia divendres a la tarda i finalitza dissabte a la nit.

Cap a les 12:00 hores es divisen els primers moviments de militars israelians, pujant a les taulades i situant-se per mantenir el control del perímetre de la zona de conflicte. No serà fins les 16:00 hores, aproximadament, quan s’inicia l’enfrontament. Els militars es col·loquen a un dels check points per excel·lència, en el qual sempre transcorren els fets, amb cotxes blindats amb reixes i vidres antibales i es divideixen en petits grups de tres militars; un amb fusell de bales de goma, un amb gas lacrimogen i un amb fusell d’assalt amb munició real. A l’altra banda, a uns 50 metres, hi ha un grup d’uns 200 joves palestins “armats” amb pedres, pals, ampolles, o qualsevol cosa que s’hi pugui trobar entre les runes d’Hebrón. Van camuflats i amb la cara tapada amb mocadors palestins que, concretament, són originaris d’aquesta ciutat. Cada divendres, a la vida d’un militar enviat a Hebron, de poc més de 19 anys, o d’un jove palestí perdut en el caos de la ciutat, té cita en el seu pla del dia l’enfrontament l’un vers l’altre.

Entrant a l’acció

Militars israelians disposant posicions minuts previs als disturbis. / PAU ROSÉS

Militars israelians disposant posicions minuts previs als disturbis. / PAU ROSÉS

Cap a les 17:00 hores decidim endinsar-nos en els aldarulls amb un grup reduït de tres persones. Dos-cents metres abans de trobar-nos amb el caos, la vida de la ciutat segueix el seu curs amb completa naturalitat. Dos homes pinten la façana d’un edifici i un parell de nens pedalegen les seves bicicletes rovellades i, mentrestant, a cinquanta metres, un considerable nombre de joves criden, corren i llencen pedres contra els militars israelians. Tot i intentar dissimular la nostra evident aparença occidental amb mocadors i caputxes, veiem que no som ben rebuts. Els ulls dels joves expressen desconfiança i recel, però, amb un anglès poc fluid, un home d’uns 35 anys ens pregunta d’on som i què fem allà. El fet de ser de Barcelona el relaxa i, fins i tot, li agrada. No hem intercanviat ni dues paraules i ja ens explica que feia dos dies, un franctirador israelià havia matat un noi de 14 anys des d’un terrat. La naturalitat amb què ho explica fa sentir un sobresalt més potent que el propi so dels trets de les bales de goma. Després d’avançar i retrocedir vàries vegades, decidim marxar de la zona de combat.

La imatge que em queda gravada a les retines és surrealista. Nens d’entre 8 i 20 anys pels balcons llençant roques, militars amb armes imponents i cotxes blindats, carrers desèrtics a un costat i bogeria caòtica a l’altre. El simple fet de presenciar això ja té un impacte considerable, però veure que tot això és el pa de cada dia, que ve inclòs en el menú, és el que realment fa que sigui surrealista. La institucionalització de la criminalitat i del conflicte, fins el punt de transformar-lo en banalitat, fa posar la pell de gallina.

Pau Rosés Bassas

Advertisements