Tags

, , , ,

Entrevista a Meir Margalit

“Vaig néixer a l’Argentina i amb 17 anys i escaig vaig anar a Israel amb un grup juvenil sionista de dretes per atrapar el somni de la Gran Israel. El servei militar va ser el punt d’inflexió que crec que em va fer canviar de mentalitat radicalment. A la guerra àrab-israeliana de Yom Kippur del 1973 em van ferir, i durant la meva llarga recuperació vaig anar reflexionant sobre la vida, i si era profitós perdre la vida per un conflicte d’aquesta índole; perdre la vida per una ocupació que era un error. M’agradaria pensar que hagués arribat a aquest canvi de mentalitat sense haver estat ferit, però això mai ho sabré”

Meir Margalit durant l'entrevista a Jerusalem. / MAR LÓPEZ

Meir Margalit durant l’entrevista a Jerusalem. / MAR LÓPEZ

Així responia una de les preguntes més personals Meir Margalit durant una entrevista d’aproximadament dues hores. És doctor i investigador de la història de la comunitat jueva a terres palestines, i un dels fundadors del Comité israelí contra la Demolició de Vivendes (ICAHD). Fins al novembre passat era regidor a Jerusalem per part del partit d’esquerres Meretz, junt amb dos altres membres més, sent així l’única força política que vetlla a favor dels drets dels palestins a Jerusalem Est; força la qual ell diu que és més simbòlica que no pas eficaç, ja que són 3 regidors d’esquerres envers 28 de religiosos i ortodoxos.

El que considera com l’única estratègia política que fan els jueus ortodoxos al capdavant de l’alcaldia és una política municipal de discriminació (tan racial, com ètnica o com religiosa). Aquestes polítiques vindrien a ser fets com que la població palestina a Jerusalem és d’un 38% de la població total de la ciutat, però només rep l’11% del pressupost municipal. També el fet que els palestins tenen un status legal diferent; els jueus són ciutadans i els palestins residents. Encara que hagin nascut a la ciutat, el seu status sempre serà diferent, i inclús, si marxen a l’estranger durant un període de temps concret, poden perdre per complet el permís de residència. Aquest fet condiciona molt en un dels temes més conflictius de la política municipal: els permisos de construcció. D’acord amb el pla urbà, el percentatge de terra on els palestins poden construir és només un 9%; la resta és terra o confiscada o expropiada per a fer-hi assentaments israelians. També existeix la “terra verda”, terra en la qual no s’hi pot construir, o fins i tot terres que encara no se sap què se’n farà d’elles.

Tot i això, la preocupació a curt termini que tenen els jueus ortodoxos és en quant a la demografia. La població palestina va in cresciendo i es calcula que entre el 2020 i 2025 serà més de la meitat. En cas que així sigui, podria passar que després d’unes eleccions municipals vinguessin totes les masses a votar fins al punt d’aconseguir tenir un alcalde palestí a la ciutat més emblemàtica dels israelians. Aleshores per evitar que això passi, els ortodoxos tenen dues opcions: o dividir la ciutat en dues parts, la part oriental per Palestina i la part occidental per Israel, o bé intentar que deixin la ciutat. Per aconseguir que això sigui possible apliquen la política esmentada anteriorment: política de discriminació.

Ara per ara Meir Margalit està fora del joc polític, però en el seu moment se l’ha acusat de col·laboracionista. Els palestins més radicals creuen que no ha de tenir cap mena de tracte amb els jueus, però també molts joves amb aire regeneracionista diuen que segueixi dins, que ha fet grans coses com disminuir l’índex de demolicions de vivendes un 80%. Degut a la rotació interna del partit no tornarà a entrar al govern fins d’aquí dos anys, però s’entreveu en les seves paraules que serà d’una manera més relaxada. Es permet el luxe de somiar en una pau futura, però cada vegada veu menys clar que això sigui possible. No li agrada dir que la violència sigui necessària per aconseguir la pau, però com a historiador sap que els moments claus on s’han aconseguit els acords de pau en el conflicte israelo-palestí han arribat després d’una gran onada de violència. Simplement es resigna i accepta el conflicte com a tal i en tota la seva complexitat, però a petita escala farà el que calgui per seguir lluitant per els drets dels palestins. Neda en contra d’un gran riu cabalós ple de fonamentalisme, neoliberalisme i autoritarisme militar.

Pau Rosés Bassas

Advertisements