Tags

, , ,

Avui ens hem acostat a la universitat de Tel Aviv per conèixer de primera mà la percepció que tenen les estudiants de l’educació pública, del pla acadèmic i de la realitat cultural de Tel Aviv en general, i de la universitat en concret.

Hem realitzat tres entrevistes per les quals hem escollit  les persones de manera intencionada justament per captar diferents punts de vista. Un noi israelià, l’Uri, estudiant de Literatura i Filosofia, amb màster en Filosofia i doctorand en Literatura (“The Concept of getting lost”); una noia israeliana, la Noa, estudiant d’Estudis Clàssics i becària de l’arxiu d’imatge de la facultat d’Història; i dues noies palestines, la Mariam i la Hanin, l’una estudiant matemàtiques i física i l’altra d’informàtica.

L’Uri, el primer entrevistat del matí, a priori ha estat bastant reticent a l’hora d’obrir-se, tant per respondre les primeres preguntes com per deixar-se fotografiar.

L'Uri fent un cafè al bar de la facultat d'humanitats, parlant-nos de la relació que té amb les estudiants palestines.

L’Uri fent un cafè al bar de la facultat d’humanitats, parlant-nos de la relació que té amb les estudiants palestines. / MAR LÓPEZ

Per trencar el gel, hem plantejat les preguntes més descriptives i d’informació més trivial i poc a poc hem indagat en el que realment ens interessa. Amb el pas de l’entrevista, s’ha anat sentint més còmode i ens ha deixat anar algunes frases que poden semblar anodines però que hem trobat carregades de significat. Parlant de les relacions entre les estudiants ens ha explicat que realment el contacte entre palestines i israelianes és purament acadèmic. Ens ha dit que les palestines solen concentrar-se en carreres com medicina i humanitats. Deia que la segregació és evident i que es distingeixen a simple vista els diferents grups. Amb poc temps el feedback ha anat in crescendo i li hem explicat que el nostre viatge passarà per ciutats com Jerusalem (entre altres) i, d’una manera força expressiva ha exclamat: “Tel Aviv is better than Jerusalem!”. Així ha fet esment de la rivalitat entre les dues grans ciutats. Com que ho hem comparat amb la relació Barcelona-Madrid, ha buscat la complicitat parlant del F.C.Barcelona diguent una frase que ens ha sorprès: “Barça became Israel national team”.

En el mateix bar on hem fet la primera entrevista, hem parlat amb la Noa. Ella, a diferència de l’Uri, amb un somriure ens ha convidat a seure amb ella a la taula on tranquil·lament era amb el seu ordinador, el cigarret i el cafè, relaxant-se al bar. Tot i que de bon principi ens ha donat el vistiplau a l’entrevista i a les fotografies, ens ha preguntat d’on érem, per què era aquesta entrevista i amb quin propòsit estava enfocada. Li ha sobtat que no fóssim jueus i que igualment ens interessés el tema.

La Noa al bar de la facultat d'humanitats, on ens parla de la seva feina de becària.

La Noa al bar de la facultat d’humanitats, on ens parla de la seva feina de becària. / MAR LÓPEZ

En l’àmbit de l’educació tenia la sensació de pagar molt (uns 15.000 shekels anuals) i per tant, treballar i estudiar a la vegada era un fet inviable. Tot i així, ella tenia la sort, i així ho explica, que ha aconseguit trobar feina a la Universitat de Tel Aviv com a becària en el departament d’Història, encara que dedica diàriament unes 10 hores només a l’estudi acadèmic.

Molt ràpidament se’ns ha obert i ha deixat anar la Noa més sincera. En quant als idiomes, creia que a l’escola primària s’hauria d’aprendre l’àrab i l’anglès; aquest últim l’ha après a través de la televisió i les noves tecnologies (diu que l’hebreu no és una llengua amb la qual s’han d’escriure els articles, treballs d’investigació, tesis, etc.). En el moment que ha aparegut el tema de les àrabs (a través de conversar sobre les llengües i l’ensenyament d’aquesta) ha explicat que, desafortunadament per a ella, no coneix en absolut a cap estudiant àrab, però també diu que se’ls pot distingir perfectament pel campus de la universitat i que mai ha intentat interactuar-hi (com tampoc passa a la inversa). Es resignava dient “that’s the way it is” i comentava que és fàcil per a ells mantenir-se junts. Aleshores ha fet la comparativa entre les àrabs i les immigrants jueves de Rússia, que van venir a Israel a causa de la  gran alià, i que també es tancaven en si mateixos. Tot i que aquesta actuació d’exclusió existeix, diu que s’allunya totalment del racisme i creu que és un comportament natural i humà, una conducta per sentir-se segures i protegides. Per altra banda, hem comentat que si creia que al ser, la comunitat palestina, una minoria a Tel Aviv, pensava que se sentien amb desconfiança i por constant, però ha dit que creu que “elles se senten segures en territori israelià, però que nosaltres no ens  sentim tranquil·les en les seves terres”. Finalment ha conclòs que sent que a la universitat no hi ha barreja entre les dues cultures, però que realment li agradaria; tot això amb un somriure trist i sincer.

L’última entrevista del dia ha estat a la Hanin i la Mariam, de 22 i 23 anys, respectivament. De bon començament la desconfiança era evident, fins al punt de dir-nos que no volien cap fotografia. Hem preguntat sobre els estudis acadèmics i ens han explicat que els costa dir al seu entorn perquè estudien ciències exactes.

La Mariam en el campus universitari, on estudia matemàtiques i física. / PAU ROSÉS

La Mariam en el campus universitari, on estudia matemàtiques i física. / PAU ROSÉS

El nombre d’estudiants àrabs en aquestes estudis és molt reduït, al voltant d’un 10% de les alumnes en una classe. Encara és més limitada la presència àrab en el professorat. Les dues estudiants diuen que han sentit a parlar d’alguna professora a facultats com la de Dret i Medicina.

Pel que fa a la llengua vehicular, les classes es fan en hebreu, tot i que hi ha material en anglès. L’àrab, per tant, no s’utilitza en l’àmbit acadèmic. La Hanin i la Mariam només utilitzen l’hebreu a la universitat, així com només s’estan a Tel Aviv pels estudis i tornen a casa seva cada cap de setmana. La Hanin reconeix que “odia” Tel Aviv, en part perquè ho relacionen únicament amb l’estudi i perquè creuen que és la ciutat més cara. Entre setmana, la Mariam s’allotja en una residència, que la Hanin considera que no compleix les condicions bàsiques i per això ella lloga una habitació en pis compartit. En aquest moment, més confiades i relaxades, ens han permès fotografiar-les de coll en avall.

Més enllà dels límits de la universitat, reconeixen que les palestines tenen una cultura diferent i, per tant, no comparteixen espais. Les dues joves corroboren que és impossible compaginar els estudis amb una feina i, per tant, són els pares qui els financen la carrera.

En acabar, hem deixat temps per assimilar tot el que hem rebut, deixar-ho refredar i després analitzar-ho. Podem concloure que totes les entrevistades han mostrat recel en un primer moment però que han agafat confiança fàcilment. Creiem que això és degut a la forta presència del conflicte i que per tant aquesta desconfiança és totalment comprensible. Quant a la relació entre les realitats culturals de Tel Aviv, les entrevistades també coincideixen, amb un quòrum total, en el fet que el vincle entre unes i altres és gairebé inexistent i molt superficial. Només interactuen en l’àmbit estrictament acadèmic.  L’única diferència que hem pogut entreveure és la versió, de l’Uri i la Noa d’una banda i la Hanin i la Mariam de l’altra, del conflicte. També hi ha divergència en el fet que les palestines sí  que consideren menys nombrosa la presència àrab a les facultats, potser degut a la seva condició de minoria social a Israel, contràriament al que ens han donat a entendre les israelianes.

Clara Cuennet Mas, Mar López Zapata, Pau Rosés Bassas

Advertisements