“Albert Elfa, TV3, Jerusalem”

Tags

, , , ,

El mes de juliol d’aquest anys, l’Albert Elfa complirà cinc anys com a corresponsal de Televisió de Catalunya a l’Orient Mitjà. Resideix a Jerusalem, des d’on fa, habitualment, les connexions en directe, però també cobreix l’actualitat d’Egipte, del Líban i de Jordània. Ens reunim amb ell a una cafeteria de Jerusalem. Fa una apreciació que nosaltres també hem percebut: la diferència entre les ciutats de Tel Aviv i Jerusalem. Malgrat ser la capital de l’estat d’Israel, Jerusalem és una ciutat provinciana i de caràcter religiós molt accentuat, sobretot si es compara amb Tel Aviv, una ciutat ‘moderna’ i ‘progre’. Però a ell, diu, li agrada viure a Jerusalem, al igual que a la seva dona, també periodista, i als seus fills.  

El corresponsal de Televisió de Catalunya a Orient Mitjà, Albert Elfa / PAU ROSÉS

El corresponsal de Televisió de Catalunya a Orient Mitjà, Albert Elfa / PAU ROSÉS

Elfa afirma convençut que és impossible ser objectiu. Encara que per donar una informació busqui diferents veus i versions, reconeix que a l’hora de construir una notícia, des del moment en que tria les paraules que formaran aquesta notícia, deixa de ser objectiu. El periodista confessa que quan li han demanat que es posicioni ho ha evitat, “però no has de ser neutre. Està clar que no ho ets”. I reflexiona que sobre la importància d’estar obert a aprendre cada dia, “encara que siguis una persona gran”. Pel que fa a la tasca com a corresponsal, feina que ell coneix prou bé, ja que ha treballat abans a Washington, Viena, Los Angeles, Londres, Nova York entre d’altres, explica que a més de periodista has de ser administrador de béns, advocat o, fins i tot, ambaixador. I en l’àmbit tècnic treballa sempre amb un equip de càmeres israelians. En aquests anys com a corresponsal, Albert Elfa ha notat també els efectes de la crisi econòmica i més concretament a TV3, assegura que les retallades han afectat, sobretot, pel que fa als viatges, viatges en els quals ha d’anar canviant de carnet de periodista: un d’israelià i un de palestí. Elfa considera que als israelians els interessa que aquí hi hagi periodistes, però a la vegada creuen que un periodista europeu estarà, d’entrada, en contra d’Israel. Després de gairebé cinc anys a Jerusalem, Elfa coneix de primera mà el conflicte israeliano-palestí i, avui, ens explica les seves opinions al respecte. Creu que des dels govern israelià i des de l’autoritat palestina s’impedeix als pobles aconseguir la llibertat que, precisament per a la població és una llibertat que es tradueix en aspectes de la quotidianitat més simple. Es tracta, per tant, segons Elfa, d’un jóc de poders i estratègies. En aquest sentit, assegura que Hamas existeix perquè serveix als governs perquè no s’arribi a un acord de pau i és utilitzat des del discurs de la por. La conversa amb el corresponsal no ha arribat al final, però queda interrompuda per una trucada. Ens diu que ha de marxar. L’avisen que a Egipte acaben de condemnar a mort a 500 germans musulmans i diu que “hi ha una cacera de bruixes brutal contra qui vol donar veus als germans musulmans”. A la nit, des de l’hostal de Betlem mirem la connexió que fa per la Televisió de Catalunya informant dels gairebé 600 condemnats a mort i acaba amb l’habitual cua: “Albert Elfa, TV3, Jerusalem”.    Mar López Zapata

Advertisements

BDS: la resistència no violenta

Tags

, , , , ,

 

L’associació BDS és un moviment de coalició global que promou campanyes de Boicot, Desinversions i Sancions contra Israel per denunciar i castigar el racisme, la colonització, l’apartheid i l’ocupació que l’estat d’Israel exerceix, al marge de les lleis internacionals. Aquesta coalició va néixer com una resposta ciutadana a la impunitat israeliana, que va néixer l’any 2005 i lluita per la llibertat, la justícia i la igualtat del poble palestí.

En el seu origen es va fer una crida al boicot a Israel nivell mundial, i un dels primers països en respondre va ser la República de Sud-àfrica, és precisament, l’’apartheid que va viure Sud Àfrica un referent en la resistència i en la discriminació que aplica l’estat d’Israel. Un boicot que afavoreix a la població palestina des de Cisjordània, Gaza, de l’interior d’Israel, fins les palestines dels camps de refugiades.

Es tracta també d’una crida a la consciència individual i personal de la comunitat internacional, per aconseguir que els nostres impostos, els nostres diners no contribueixin a perpetuar la violació de les lleis internacionals, per part d’Israel, sense cap cost.

Un dels voluntaris que treballa a BDS durant la xerrada  / PAU ROSÉS

Un dels voluntaris que treballa a BDS durant la xerrada / PAU ROSÉS

Com actua BDS?

Les accions que duu a terme BDS busquen tres principis bàsics: la llibertat davant l’ocupació a Cisjordània, la igualtat pel milió de persones que viu a l’interior d’Israel en una situació d’inferioritat i discriminació, i el retorn de les refugiades que van marxar a partir del 1948. Aquests tres principis estan recollits en les lleis internacionals que incompleix Israel.

Els criteris d’acció que tenen en compte les campanyes de BDS són, per una banda, el fet de prendre consciència de les possibilitats de suport que pugui tenir la campanya, segons el context; d’altra banda, la possible sostenibilitat per treballar en cooperació; i, per últim, la tasca progressiva que es pugui realitzar durant tot el procés de campanya.

Alhora de triar un objectiu de boicot, les campanyes de BDS han de contemplar quin és el grau de complicitat que pot assolir aquella campanya, quina és l’habilitat per construir coalició i plantejar la possibilitat de victòria.

Les seves estratègies passen per promoure la mala reputació, imposar costos i pressionar, a través de diferents tipus de boicot: acadèmic i cultural, boicot institucional o no individual per denunciar la justificació dels crims mundials que comet Israel.

Les persones que treballen per BDS ho fan com a voluntàries i sense cap suport oficial de cap associació ni institució, representen la resistència no violenta dins la llarga resistència palestina. Aquest moviment, que funciona a partir d’una assemblea nacional i xarxes democràtiques, concep el boicot, com la mínima forma de solidaritat.

Victòries aconseguides

En aquests sis anys de lluita, BDS ha assolit un llarg llistat d’objectius en les seves campanyes de boicot, desinversions i sancions. Destaca el cas de Veolia, una empresa que es dedica a la recollida d’escombreries i a l’abastiment d’aigua al continent europeu i ara vol construir una línia de tren a Israel. Després d’una gran campanya, BDS ha aconseguit que Veolia perdi 20 bilions de dòlars. I l’empresa ha reconegut que el seu negoci, realment està patint a causa del boicot. També han aconseguit que bancs europeus i universitats d’arreu del món trenquin els seus contractes amb empreses que tenen la seva base en una colònia d’Israel

Més enllà dels èxits de campanyes assolides, la pressió que exerceix BDS, es fa també evident en el moment en què el govern israelià crea una llei antiboicot per castigar qui promou o incentiva el boicot. Una llei que també està al marge dels principis bàsics d’una democràcia, i que ha estat denunciada per Amnistia Internacional. Així com en el fet que els governs estrangers tenen la necessitat de posicionar-se, perquè noten la pressió del boicot en els seus països

 

Mar López Zapata

El símbol de la resistència pacífica

Tags

, , , , ,

Un mur gris d’una banda i ple de pintades de l’altra s’ha convertit en els últims anys en una de les imatges més famoses de Palestina i de les més emblemàtiques dels conflictes armats en general.

L’origen d’aquesta construcció es troba en la història recent de la relació del poble palestí amb l’estat d’Israel. L’any 2002, el primer ministre d’Israel Ariel Sharon va aprovar la construcció d’una barrera de separació sota el pretext de seguretat ciutadana. La raó més immediata que justifica la posició de Sharon fou la segona Intifada, en què la lluita palestina fou armada i provocà nombroses víctimes israelianes. La construcció d’aquesta barrera, però, com s’ha vist els últims anys en l’actuació tant del govern com de l’exèrcit israelians, respon més aviat a una clara voluntat de separació i d’aïllament de la població palestina. Aquest mur havia de seguir la línia verda de 1967 que separa Cisjordània d’Israel i havia de fer entre 650 i 700 quilòmetres.

Tanmateix, des de l’inici de la construcció fins avui, amb un 80% ja erigit, tan sols al voltant d’un 15% respecta aquesta línia. En la majoria de casos, el mur s’endinsa en els territoris palestins (mai en propietats israelianes) i per tant annexiona terres i aqüífers a Israel, cosa que facilita el control de l’aigua, s’apropia de l’agricultura i per tant dificulta enormement el desenvolupament d’una economia palestina autònoma. Aquestes conseqüències suposen, al seu torn, dificultats en l’establiment de sistemes sanitaris i educatius, així com d’una xarxa de mobilitat, capaces d’atendre la població. Així, a causa del mur (i també dels assentaments il•legals i del control militar) la situació social de Cisjordània actualment és d’asfíxia.

Imagen

L’any 2004 la Cort Internacional de Justícia va sentenciar la il•legalitat d’aquesta construcció i va instar Israel a aturar-la i a demolir-ne els trams ja existents. Tot i així, una vegada més, el govern d’Israel no ha respectat les lleis internacionals i a dia d’avui el mur avança a poc a poc dins els camps d’oliveres d’Abdul, un pagès que ens acull molt amablement a casa seva.

Beit Jala és una població palestina a pocs quilòmetres de Betlem envoltada de camps d’oliveres i de vinyes, i ara també d’assentaments i de murs, on Abdul té cura de les oliveres, en cull el fruit i en fa oli. És el propietari d’unes terres que, des de fa un any, a poc a poc es van dividint en dues parts. Aquesta parcel•la ja era de son pare i, diu, serà dels seus fills. Ara, però, té un problema: el mur. Amb aquesta partició, la coveta on dorm gairebé cada nit, que ens diu que és dels temps romans, queda del costat comprès entre la línia verda i el mur, per tant sota control israelià. No sap si tindrà permís de pas un cop finalitzat el tram. In sha’al•là!
Amb la cara bronzejada pel sol i un aire nostàlgic i serè ens parla àrab com si res. Ens dóna la benvinguda, s’asseu amb nosaltres i sense necessitat de preguntes ens explica que la seva família es de Betlem i que té fills a la universitat. Ens ensenya la coveta, on hi té un llit i eines de camp, així com documents que va guardant: fotos amb altres visitants, una imatge del seu germà alliberat fa dos mesos després de trenta anys a la presó, etc. Aconseguim entendre que Israel li ha proposat molts diners a canvi de les terres i que si acceptés podria fumar Marlboro tota la vida, diu entre rialles mostrant la bosseta de tabac que penja d’una branca. Afirma, però, que això és casa seva i que per res del món se n’aniria. Ens fa passar el cinquè volum d’un llibre d’or que recull dedicatòries de gent d’arreu del món perquè hi fem aportació.
Calla de tant en tant i reprèn l’alè quan l’escoltem atentament. Ens proposa cafè, l’ajudem a netejar les tassetes amb un rajolí d’aigua que surt d’un bidó de plàstic negre, i riu sentint el xivarri que fem. Diu que si tingués ales com un ocell podria sobrevolar el mur. Rodejat de pedra seca i amb aquesta hospitalitat tan senzilla com el somriure que ens dedica, amb el mur gris de fons, es dibuixa com el símbol de la resistència pacífica de Palestina.

DSC_0624

La situació d’Abdul és un exemple entre mil, un palestí que, seixanta anys després de la Nakba, encara ha de fer front a una ocupació que sembla que no tingui límits, que va rosegant les miques que queden de les oliveres i les marjades d’una terra cada dia més cremada. Una terra on les habitants es troben cada vegada més aïllades, marginades i atepeïdes. Un mur que denigra, discrimina i deshumanitza. Un pagès que fa front a aquest projecte polític i nacional de genocidi tan cínic i brutal potser no pot parar la construcció del mur i potser es trobarà sol en una terra buida, però és capaç de dignificar tota la humanitat en la batalla per la terra i la vida que es lliura cada dia a tots els racons del planeta.

 

Clara Cuennet Mas

Solidaritat sense por

Tags

, , ,

L’associació per les preses palestines que hem visitat avui, Addameer, ens ha rebut a la cuina del local, al barri administratiu de Ramallah, prop del parlament i de certs ministeris de l’Autoritat palestina. Mourad Jadallah, un voluntari de l’associació, és qui ens ha rebut, amb un to molt proper i amb un anglès amb crosses àrabs. Ens ha fet cinc cèntims de la història de l’associació, que existeix des del 1992, i després s’ha estès en les condicions de les presons i el funcionament de les detencions així com en els objectius de tot plegat.

Mourad Jadallah, assessor legal d'Addameer / MAR LÓPEZ

Mourad Jadallah, assessor legal d’Addameer / MAR LÓPEZ

El conjunt de les preses palestines es troba actualment repartit entre 17 presons, situades totes fora de Cisjordània. Quant a l’alimentació i al subministrement d’altres productes de primera necessitat, les preses palestines, a diferència de la resta, es veuen obligades a comprar-los al menjador i a les botigues de la presó, que només proposa productes israelians a preus desorbitats. Així, les presons es financen en part amb l’activitat carcerària mateixa. Certs comportaments o petits gestos com tenir una foto simbòlica de Palestina, enviar cartes o fins i tot emmalaltir se sanciona segons el criteri de les guardes de tres maneres possibles: prohibició de visites, aïllament o multes. Pel que fa a les condicions sanitàries, es pot dir que no hi ha tractaments ni seguiment mèdic. L’administració es limita a subministrar analgèsics per qualsevol malaltia.

Quant a les detencions, en la majoria dels casos es tracta de detencions administratives, que no necessiten un judici, amb la qual cosa les detingudes no tenen el dret de saber la raó de la detenció. Addameer denuncia això com a crim de guerra però no pot incidir gaire en aquests casos ja que les detingudes tampoc no tenen dret a l’assesorament legal ni a un procès amb advocades. Aquest període de presó sota detenció administrativa molt sovint és utilitzat per les forces israelianes per torturar i, suposadament, obtenir informació i noms per a detencions futures. L’abús sexual és també una pràctica molt estesa en les detencions, sobretot de joves i dones.

Totes aquestes condicions i pràctiques sistemàtiques envers les preses palestines tenen un objectiu clar, que és la destrucció de la societet palestina i no la seguretat als assentaments jueus, com es podria malinterpretar. Per cumplir aquest objectiu, el règim israelià, que per a molts és l’única democràcia d’Orient Proper, no dubta en incomplir la convenció de Ginebra i els drets humans.

D’altra banda, cal tenir en compte que les condicions de les preses israelianes sí que es respecten les convencions internacionals, tant pel que fa a la presó com a les detencions, cosa que corrobora una vegada més la desigualtat entre unes i altres.

Segons Mourad Jadallah aquestes polítiques tenen per finalitat un genocidi i no dubta en denunciar-ho amb la seva feina, tot sent conscient del que això li podria comportar, com ens fa entendre aconsellant-nos de no dir que hem fet aquesta trobada a la sortida de l’aeroport de Tel Aviv.

Clara Cuennet Mas

Institucionalització del conflicte

Tags

, , , ,

El dia a dia d’una persona, les quotidianitats més trivials són coses que es fan amb una naturalitat innata, sense que un se n’adoni. Una dutxa matinal, un cafè o treure a passejar el gos són rutines de cada dia. Per als ciutadans d’Hebron, dins la rutina de cada divendres al mig dia i fins la nit, és normal l’enfrontament entre militars jueus i joves palestins. Els disturbis, aldarulls, pedres, còctels molotov, bales de goma, gas lacrimogen i fins i tot la mort, són comunes en aquesta ciutat del sud de Cisjordània.

Un palestí i dos militars israelians al "checkpoint" que controla l'entrada de la Tomba dels Patriarques. Normalitat prèvia al conflicte. / PAU ROSÉS

Un palestí i dos militars israelians al “checkpoint” que controla l’entrada de la Tomba dels Patriarques. Normalitat prèvia al conflicte. / PAU ROSÉS

Pinzellada històrica i situació actual

Ciutat mil·lenària, amb una gran antiguitat religiosa, Hebrón (en àrab Al-Jalil) és la segona ciutat més poblada de Cisjordània. És coneguda per albergar, en el casc antic, la Tomba dels Patriarques (Mer-arat Hamachpelah en hebreu), la qual és un dels centres espirituals més destacats tant per l’islam com pel judaisme. Segons les tradicions, allí s’hi troben les tombes d’Abraham i Sara; d’Isaac i Rebeca, i de Jacob i Lea. El 1997 es va firmar el Protocol d’Hebron, fet que va dividir la ciutat en dos sectors: el sector palestí i el sector israelià.

El sector palestí viu immers en la delinqüència, amb un gran percentatge d’atur, i pateix un alt fracàs escolar. Això genera un clima d’inseguretat molt alt i a l’hora de visitar la ciutat i estudiar el conflicte, els nois palestins et miren amb recel. Al sector israelià hi viuen uns 500 colons envers uns 15.000 palestins, i inclou el casc antic i, per tant, sota control militar, té, a la seva jurisdicció, la Tomba dels Patriarques. Aquest fort control militar es fa acordonant el propi sector a través de checkpoints supervisats per dos o tres militars armats amb fusells d’assalt AK-47, TAR-21 o AR15/M16 amb mira telescòpica. Tallen carrers, zones i places senceres, i restringeixen el pas dels palestins al centre històric. Només com a turista pots moure’t “lliurement” per la ciutat desèrtica. Està buida perquè els palestins sota control israelià pateixen pràctiques que violen els drets humans: desprotecció davant la llei, restriccions a la lliure circulació, tancament de comerços, degut a la segona intifada, i toc de queda permanent. Molts dels palestins han marxat de casa perquè la vida és insostenible, però hi ha uns pocs que, per orgull i estimació a la seva terra, no marxen. Fins i tot els israelians els hi ofereixen grans quantitats de diners per la compra de la seva vivenda i així acabar “reconquerint” tota la zona.

Militars isralins al "checkpoint" preparats per quan comencin els disturbis. / PAU ROSÉS

Militars israelians al “checkpoint” preparats per quan comencin els disturbis. / PAU ROSÉS

Amb tot, és inevitable la sensació de tensió permanent que desemboca en conflicte real cada divendres de la setmana. Això és així perquè el divendres és el dia sagrat per les dues comunitats. Pels musulmans és l’Al-Yuma ‘a i pels jueus és Sabbat, que inicia divendres a la tarda i finalitza dissabte a la nit.

Cap a les 12:00 hores es divisen els primers moviments de militars israelians, pujant a les taulades i situant-se per mantenir el control del perímetre de la zona de conflicte. No serà fins les 16:00 hores, aproximadament, quan s’inicia l’enfrontament. Els militars es col·loquen a un dels check points per excel·lència, en el qual sempre transcorren els fets, amb cotxes blindats amb reixes i vidres antibales i es divideixen en petits grups de tres militars; un amb fusell de bales de goma, un amb gas lacrimogen i un amb fusell d’assalt amb munició real. A l’altra banda, a uns 50 metres, hi ha un grup d’uns 200 joves palestins “armats” amb pedres, pals, ampolles, o qualsevol cosa que s’hi pugui trobar entre les runes d’Hebrón. Van camuflats i amb la cara tapada amb mocadors palestins que, concretament, són originaris d’aquesta ciutat. Cada divendres, a la vida d’un militar enviat a Hebron, de poc més de 19 anys, o d’un jove palestí perdut en el caos de la ciutat, té cita en el seu pla del dia l’enfrontament l’un vers l’altre.

Entrant a l’acció

Militars israelians disposant posicions minuts previs als disturbis. / PAU ROSÉS

Militars israelians disposant posicions minuts previs als disturbis. / PAU ROSÉS

Cap a les 17:00 hores decidim endinsar-nos en els aldarulls amb un grup reduït de tres persones. Dos-cents metres abans de trobar-nos amb el caos, la vida de la ciutat segueix el seu curs amb completa naturalitat. Dos homes pinten la façana d’un edifici i un parell de nens pedalegen les seves bicicletes rovellades i, mentrestant, a cinquanta metres, un considerable nombre de joves criden, corren i llencen pedres contra els militars israelians. Tot i intentar dissimular la nostra evident aparença occidental amb mocadors i caputxes, veiem que no som ben rebuts. Els ulls dels joves expressen desconfiança i recel, però, amb un anglès poc fluid, un home d’uns 35 anys ens pregunta d’on som i què fem allà. El fet de ser de Barcelona el relaxa i, fins i tot, li agrada. No hem intercanviat ni dues paraules i ja ens explica que feia dos dies, un franctirador israelià havia matat un noi de 14 anys des d’un terrat. La naturalitat amb què ho explica fa sentir un sobresalt més potent que el propi so dels trets de les bales de goma. Després d’avançar i retrocedir vàries vegades, decidim marxar de la zona de combat.

La imatge que em queda gravada a les retines és surrealista. Nens d’entre 8 i 20 anys pels balcons llençant roques, militars amb armes imponents i cotxes blindats, carrers desèrtics a un costat i bogeria caòtica a l’altre. El simple fet de presenciar això ja té un impacte considerable, però veure que tot això és el pa de cada dia, que ve inclòs en el menú, és el que realment fa que sigui surrealista. La institucionalització de la criminalitat i del conflicte, fins el punt de transformar-lo en banalitat, fa posar la pell de gallina.

Pau Rosés Bassas

Nedant a contracorrent

Tags

, , , ,

Entrevista a Meir Margalit

“Vaig néixer a l’Argentina i amb 17 anys i escaig vaig anar a Israel amb un grup juvenil sionista de dretes per atrapar el somni de la Gran Israel. El servei militar va ser el punt d’inflexió que crec que em va fer canviar de mentalitat radicalment. A la guerra àrab-israeliana de Yom Kippur del 1973 em van ferir, i durant la meva llarga recuperació vaig anar reflexionant sobre la vida, i si era profitós perdre la vida per un conflicte d’aquesta índole; perdre la vida per una ocupació que era un error. M’agradaria pensar que hagués arribat a aquest canvi de mentalitat sense haver estat ferit, però això mai ho sabré”

Meir Margalit durant l'entrevista a Jerusalem. / MAR LÓPEZ

Meir Margalit durant l’entrevista a Jerusalem. / MAR LÓPEZ

Així responia una de les preguntes més personals Meir Margalit durant una entrevista d’aproximadament dues hores. És doctor i investigador de la història de la comunitat jueva a terres palestines, i un dels fundadors del Comité israelí contra la Demolició de Vivendes (ICAHD). Fins al novembre passat era regidor a Jerusalem per part del partit d’esquerres Meretz, junt amb dos altres membres més, sent així l’única força política que vetlla a favor dels drets dels palestins a Jerusalem Est; força la qual ell diu que és més simbòlica que no pas eficaç, ja que són 3 regidors d’esquerres envers 28 de religiosos i ortodoxos.

El que considera com l’única estratègia política que fan els jueus ortodoxos al capdavant de l’alcaldia és una política municipal de discriminació (tan racial, com ètnica o com religiosa). Aquestes polítiques vindrien a ser fets com que la població palestina a Jerusalem és d’un 38% de la població total de la ciutat, però només rep l’11% del pressupost municipal. També el fet que els palestins tenen un status legal diferent; els jueus són ciutadans i els palestins residents. Encara que hagin nascut a la ciutat, el seu status sempre serà diferent, i inclús, si marxen a l’estranger durant un període de temps concret, poden perdre per complet el permís de residència. Aquest fet condiciona molt en un dels temes més conflictius de la política municipal: els permisos de construcció. D’acord amb el pla urbà, el percentatge de terra on els palestins poden construir és només un 9%; la resta és terra o confiscada o expropiada per a fer-hi assentaments israelians. També existeix la “terra verda”, terra en la qual no s’hi pot construir, o fins i tot terres que encara no se sap què se’n farà d’elles.

Tot i això, la preocupació a curt termini que tenen els jueus ortodoxos és en quant a la demografia. La població palestina va in cresciendo i es calcula que entre el 2020 i 2025 serà més de la meitat. En cas que així sigui, podria passar que després d’unes eleccions municipals vinguessin totes les masses a votar fins al punt d’aconseguir tenir un alcalde palestí a la ciutat més emblemàtica dels israelians. Aleshores per evitar que això passi, els ortodoxos tenen dues opcions: o dividir la ciutat en dues parts, la part oriental per Palestina i la part occidental per Israel, o bé intentar que deixin la ciutat. Per aconseguir que això sigui possible apliquen la política esmentada anteriorment: política de discriminació.

Ara per ara Meir Margalit està fora del joc polític, però en el seu moment se l’ha acusat de col·laboracionista. Els palestins més radicals creuen que no ha de tenir cap mena de tracte amb els jueus, però també molts joves amb aire regeneracionista diuen que segueixi dins, que ha fet grans coses com disminuir l’índex de demolicions de vivendes un 80%. Degut a la rotació interna del partit no tornarà a entrar al govern fins d’aquí dos anys, però s’entreveu en les seves paraules que serà d’una manera més relaxada. Es permet el luxe de somiar en una pau futura, però cada vegada veu menys clar que això sigui possible. No li agrada dir que la violència sigui necessària per aconseguir la pau, però com a historiador sap que els moments claus on s’han aconseguit els acords de pau en el conflicte israelo-palestí han arribat després d’una gran onada de violència. Simplement es resigna i accepta el conflicte com a tal i en tota la seva complexitat, però a petita escala farà el que calgui per seguir lluitant per els drets dels palestins. Neda en contra d’un gran riu cabalós ple de fonamentalisme, neoliberalisme i autoritarisme militar.

Pau Rosés Bassas

Somnis presos

Tags

, , , ,

El camp de refugiades Aida, a la localitat de Betlem i a pocs metres del mur, es va construir el 1948, com a conseqüència de la Nakba. Allunyat de la imatge habitual que es té dels camps de refugiades, ens trobem amb un autèntic barri amb cases de ciment i carrers pavimentats. En arribar ens ha rebut l’agència de les Nacions Unides per a les refugiades palestines (UNRWA) que porta seixanta anys donant-los suport a través de tres eixos: l’educació, la sanitat i recursos diversos.

La trobada ha tingut lloc a una de les aules de l’escola per a nens que es troba dins el camp d’Aida. El Christoph, treballador de la UNRWA, ens ha parlat de la tasca que hi desenvolupen, de la situació de la gent del camp i d’algunes víctimes exemples de la violència a la qual està exposat, sobretot, el jovent dels camps. És el cas del Mohammed, que amb catorze anys, va rebre un tret a l’esquena quan passava patinant a uns cent metres d’una de les torres de vigilància de l’exèrcit israelià. Afortunadament avui l’hem pogut veure en bicicleta amb altres nens, pels voltants de l’escola. Altres joves, en canvi, no han tingut aquesta sort i han mort en alguna d’aquestes ofensives.

La segona visita dins el camp ha sigut al centre Lajee que, precisament, es dedica a treballar amb la població jove d’Aida. Aquest grup suposa un espai on poden trobar el suport que necessiten joves que han nascut en uns límits tancats, amb una llibertat, pràcticament inexistent. El centre Lajee (lajee.org) compta amb una biblioteca, una sala d’exposicions, un hort i un pati amb jocs infantils. A més, aquestes joves tenen la possibilitat de publicar textos i fotografies en una revista periòdica: OUR VOICE. Dos col·laboradors de l’associació han compartit amb nosaltres les seves experiències, per una banda com a joves refugiats i per l’altra com a coordinadors d’aquest projecte que suposa una eina per dinamitzar l’educació i contrarrestar la cruesa d’aquesta realitat. Un d’ells ens ha parlat dels somnis i les il·lusions que tenia quan era petit i que tenen tots els infants refugiats. Somnis i il·lusions que nosaltres mai haguéssim desitjat: una dutxa ben llarga o veure el mar almenys una vegada.

Clara Cuennet Mas, Mar López Zapata, Pau Rosés Bassas

Percepcions múltiples, un sol espai: Universitat de Tel Aviv

Tags

, , ,

Avui ens hem acostat a la universitat de Tel Aviv per conèixer de primera mà la percepció que tenen les estudiants de l’educació pública, del pla acadèmic i de la realitat cultural de Tel Aviv en general, i de la universitat en concret.

Hem realitzat tres entrevistes per les quals hem escollit  les persones de manera intencionada justament per captar diferents punts de vista. Un noi israelià, l’Uri, estudiant de Literatura i Filosofia, amb màster en Filosofia i doctorand en Literatura (“The Concept of getting lost”); una noia israeliana, la Noa, estudiant d’Estudis Clàssics i becària de l’arxiu d’imatge de la facultat d’Història; i dues noies palestines, la Mariam i la Hanin, l’una estudiant matemàtiques i física i l’altra d’informàtica.

L’Uri, el primer entrevistat del matí, a priori ha estat bastant reticent a l’hora d’obrir-se, tant per respondre les primeres preguntes com per deixar-se fotografiar.

L'Uri fent un cafè al bar de la facultat d'humanitats, parlant-nos de la relació que té amb les estudiants palestines.

L’Uri fent un cafè al bar de la facultat d’humanitats, parlant-nos de la relació que té amb les estudiants palestines. / MAR LÓPEZ

Per trencar el gel, hem plantejat les preguntes més descriptives i d’informació més trivial i poc a poc hem indagat en el que realment ens interessa. Amb el pas de l’entrevista, s’ha anat sentint més còmode i ens ha deixat anar algunes frases que poden semblar anodines però que hem trobat carregades de significat. Parlant de les relacions entre les estudiants ens ha explicat que realment el contacte entre palestines i israelianes és purament acadèmic. Ens ha dit que les palestines solen concentrar-se en carreres com medicina i humanitats. Deia que la segregació és evident i que es distingeixen a simple vista els diferents grups. Amb poc temps el feedback ha anat in crescendo i li hem explicat que el nostre viatge passarà per ciutats com Jerusalem (entre altres) i, d’una manera força expressiva ha exclamat: “Tel Aviv is better than Jerusalem!”. Així ha fet esment de la rivalitat entre les dues grans ciutats. Com que ho hem comparat amb la relació Barcelona-Madrid, ha buscat la complicitat parlant del F.C.Barcelona diguent una frase que ens ha sorprès: “Barça became Israel national team”.

En el mateix bar on hem fet la primera entrevista, hem parlat amb la Noa. Ella, a diferència de l’Uri, amb un somriure ens ha convidat a seure amb ella a la taula on tranquil·lament era amb el seu ordinador, el cigarret i el cafè, relaxant-se al bar. Tot i que de bon principi ens ha donat el vistiplau a l’entrevista i a les fotografies, ens ha preguntat d’on érem, per què era aquesta entrevista i amb quin propòsit estava enfocada. Li ha sobtat que no fóssim jueus i que igualment ens interessés el tema.

La Noa al bar de la facultat d'humanitats, on ens parla de la seva feina de becària.

La Noa al bar de la facultat d’humanitats, on ens parla de la seva feina de becària. / MAR LÓPEZ

En l’àmbit de l’educació tenia la sensació de pagar molt (uns 15.000 shekels anuals) i per tant, treballar i estudiar a la vegada era un fet inviable. Tot i així, ella tenia la sort, i així ho explica, que ha aconseguit trobar feina a la Universitat de Tel Aviv com a becària en el departament d’Història, encara que dedica diàriament unes 10 hores només a l’estudi acadèmic.

Molt ràpidament se’ns ha obert i ha deixat anar la Noa més sincera. En quant als idiomes, creia que a l’escola primària s’hauria d’aprendre l’àrab i l’anglès; aquest últim l’ha après a través de la televisió i les noves tecnologies (diu que l’hebreu no és una llengua amb la qual s’han d’escriure els articles, treballs d’investigació, tesis, etc.). En el moment que ha aparegut el tema de les àrabs (a través de conversar sobre les llengües i l’ensenyament d’aquesta) ha explicat que, desafortunadament per a ella, no coneix en absolut a cap estudiant àrab, però també diu que se’ls pot distingir perfectament pel campus de la universitat i que mai ha intentat interactuar-hi (com tampoc passa a la inversa). Es resignava dient “that’s the way it is” i comentava que és fàcil per a ells mantenir-se junts. Aleshores ha fet la comparativa entre les àrabs i les immigrants jueves de Rússia, que van venir a Israel a causa de la  gran alià, i que també es tancaven en si mateixos. Tot i que aquesta actuació d’exclusió existeix, diu que s’allunya totalment del racisme i creu que és un comportament natural i humà, una conducta per sentir-se segures i protegides. Per altra banda, hem comentat que si creia que al ser, la comunitat palestina, una minoria a Tel Aviv, pensava que se sentien amb desconfiança i por constant, però ha dit que creu que “elles se senten segures en territori israelià, però que nosaltres no ens  sentim tranquil·les en les seves terres”. Finalment ha conclòs que sent que a la universitat no hi ha barreja entre les dues cultures, però que realment li agradaria; tot això amb un somriure trist i sincer.

L’última entrevista del dia ha estat a la Hanin i la Mariam, de 22 i 23 anys, respectivament. De bon començament la desconfiança era evident, fins al punt de dir-nos que no volien cap fotografia. Hem preguntat sobre els estudis acadèmics i ens han explicat que els costa dir al seu entorn perquè estudien ciències exactes.

La Mariam en el campus universitari, on estudia matemàtiques i física. / PAU ROSÉS

La Mariam en el campus universitari, on estudia matemàtiques i física. / PAU ROSÉS

El nombre d’estudiants àrabs en aquestes estudis és molt reduït, al voltant d’un 10% de les alumnes en una classe. Encara és més limitada la presència àrab en el professorat. Les dues estudiants diuen que han sentit a parlar d’alguna professora a facultats com la de Dret i Medicina.

Pel que fa a la llengua vehicular, les classes es fan en hebreu, tot i que hi ha material en anglès. L’àrab, per tant, no s’utilitza en l’àmbit acadèmic. La Hanin i la Mariam només utilitzen l’hebreu a la universitat, així com només s’estan a Tel Aviv pels estudis i tornen a casa seva cada cap de setmana. La Hanin reconeix que “odia” Tel Aviv, en part perquè ho relacionen únicament amb l’estudi i perquè creuen que és la ciutat més cara. Entre setmana, la Mariam s’allotja en una residència, que la Hanin considera que no compleix les condicions bàsiques i per això ella lloga una habitació en pis compartit. En aquest moment, més confiades i relaxades, ens han permès fotografiar-les de coll en avall.

Més enllà dels límits de la universitat, reconeixen que les palestines tenen una cultura diferent i, per tant, no comparteixen espais. Les dues joves corroboren que és impossible compaginar els estudis amb una feina i, per tant, són els pares qui els financen la carrera.

En acabar, hem deixat temps per assimilar tot el que hem rebut, deixar-ho refredar i després analitzar-ho. Podem concloure que totes les entrevistades han mostrat recel en un primer moment però que han agafat confiança fàcilment. Creiem que això és degut a la forta presència del conflicte i que per tant aquesta desconfiança és totalment comprensible. Quant a la relació entre les realitats culturals de Tel Aviv, les entrevistades també coincideixen, amb un quòrum total, en el fet que el vincle entre unes i altres és gairebé inexistent i molt superficial. Només interactuen en l’àmbit estrictament acadèmic.  L’única diferència que hem pogut entreveure és la versió, de l’Uri i la Noa d’una banda i la Hanin i la Mariam de l’altra, del conflicte. També hi ha divergència en el fet que les palestines sí  que consideren menys nombrosa la presència àrab a les facultats, potser degut a la seva condició de minoria social a Israel, contràriament al que ens han donat a entendre les israelianes.

Clara Cuennet Mas, Mar López Zapata, Pau Rosés Bassas